Blanc

El Blanc va entrar a les nostres vides, a mi i a l ´Anna, la meva exdona , ja fa 16 anys. El portaben uns nens dins d´una caixa de sabates junt amb els seus tres germans. Els nens se ens van apropar dien que s´a mare els habia dit que no tornesis a casa amb els cadellets. Tot aixo pasaba al parc de Sant jordi de Terrassa els voltants de les once de la nit, ens reuniem els propietaris de gosos, llavors teniem el Duc, i memtre el gossos feien la seva vida nosaltres xerrabem.
Donçs be, tots teniem gos i vem pensar que aquella amenaça de no tornar a casa amb els gossos no se cumpliria i ningu se va quedar cap.
Els nens van marxar pero me va quedar el dupte, que farien si no trobaven a qui donar els gossets?
Per el seu aspecte tenien unes hores, eren molt petits, cuatre en una caixa de sabates. El que vem recomenar als nens que marxesin i els poguesin a mamar de la gosa o se moriren.
Un cop habien marxat els nens, no me vaig quedar tranquil, i me va donar per agafar el cami en el que habien marxat i mirar que feien. No els vaig trobar per en lloc. I de tornada al parc me va pasar per el cap una cosa, i vaig começar a mirar a tots els contenidor de brossa que habia per el cami.
Al tercer que vaig mirar estaba la caixa de sabates amb els gossets.
Es aixi com va entrar el Blanc a les nostres vides. Ja aquella primera nit va ser de boijeria, jo cercan per les farmacies de guardia un bibero petit, lo mes petit posible, els que trobava eren enormes per aquells gossets, al final si que vaig trobar un de ben petit, de casualitat a la farmacia aquella els hi habia quedat de un que el va demanar, per gossos tambe, i no el habia anat a buscar.
Mentre tant l´Anna parlaba amb el meu germa que es veterinari, aviam que li donabem als gosets. I sols els hi vem poguer donar llet normal, no habia mes en aquelles circustancies.
Se van pendre el primer bibero amb delí, va ser la seva salvacio. A cambi van tenir diarrea uns cuans dies. Al endema ja vem fer una mescla amb llet descremada, oli de bacalla i algún ingredient mes que no recordo.
Be, aquells cuatre petits gosets anabem creixen, i nosaltres morts de son, perque acabaves una pressa i casi que ja tocaba la seguent. Lo que no ens esperabem era la mida que anaben agafan, eren inmensos, molt grans, als dos mesos feien la mida de un coker, que es el que era el Duc.
Vem começar a cercar amos por els nostres cuatre fills. Una tasca dificil, voliem que fosin gent de fiar, i eren molt grossos . Una cosa que m´he oblidad, el Blanc va tenir una greu infeccio a una pota, i ens va donat treball extra. A part que se va quedar mes petit que els altres per culpa de la infeccio.
El Blanc, no cal dir que es tot negre, mentre que els seus germans tenien un blanc inmaculat amb unes taques negres molt simpatiques. Eren preciosos, i el Blanc desentonaba.
Total que cuan tenien tres o cuatre mesos, ja vem trobar amos per els seus germans, pero al Blanc no el volia ningu.
Ja a la desesperada en vem donar a no se qui, no ho recordo, pero al cap d´unes hores ens el van tornar, era el seu desti i el nostre, el Blanc es quedaba a la familia.
Desde sempre que habia sigut el mes obedient de tots, el mes discret, i amb el temps va creixer i penso que va ser el mes fort. La energia , la força i la alegria del Blanc se van fer famosos entre els propietaris de gossos de Terrassa. Aceptaba tots els jocs, tot el que fos jugan era divertit, pero que no li vingues cap buscareons, perque sortia la fera que portaba dins, i el bregant, ja podia ser de la raça mes gran i perillosa que se vulgi, que se emportaba una bona revolcada. Pero era dir "Blanc, prou!" que la baralla acababa inmediatament i venia remenan la cua com si res hages passat.
Un dia se va presentar un buscabreges de veritat, el Blanc era famos com dic, i me va llençar el rotwailer al crit de "Ataca!" sense dir ni mitja paraula. Jo que tenia al Blanc al meu costat, el vaig agafar i aixecarlo en l´aire perque no se barallesin. Li vaig dir al tio aquell que fes el favor de agafar a la seva fera, la resposta va ser un altre "Ataca!" pero aquet cop anaba contra meu, el Blanc estaba als meus braços mig boix veien la situacio. Com era inevitable el el amo aquell era un buscarraons de veritat, i per defendrem jo, vaig deixar anar al Blanc, que se va llençar contra el gos aquell, que si be era mes corpulent el Blanc era mes alt i mes agil. Va ser com un combat de lluita lliure, que va durar uns segons. El Blanc va fer una finta rapida i va agafar per el coll a aquell dimoni de gos. El tenia vensut en una sola mosegada, no el deixaba anar per res. Llavors l´amo se va donar conta que la habia "cagat" i va anar com un boix a fotreli patades al Blanc perque deixes anar. Cosa que no va fer, i es cuan me vaig ficar jo deixanli anar una bona ostia al tiu aquell. Cuan el tiu aquell se va girar per tornarmela, el Blanc va deixar anar a la seva presa i amb un rapi gir, va mosegar al tipus a la cama, li va fer un bon trau, una vegada fet aixo, que va deixar al burro aquell foten crits de dolor, va tormar a la seva presa. I aqui si que li va fer mal. Li va obrir tot el costat. ja teniem als dos cridan de dolor. Li vaig dir al bort aquell que no tornes mai mes i que pobre d´ell que me denuncies. Que habien testimonis del que habia fet. Mai mes vaig saber d´ell, i el Blanc va ser coronat rei de Terrassa.
Pero a totes aquestes, era super obedient, les coses les aprenia a la primera, llest com ell sol. Una passada de gos. A casa no donaba cap problema, amb el Duc, que era un chulo que no tenia mitja ostia, el respectaba per ser el "gran" i li perdonaba tot. Cuan si hages volgut se auria imposat sense cap problema, feia, fa encara, tres Ducs. Amb aquest aspecte es el gos perfecte.
Cuan va neixer la Nina se va convertir en el seu guardaespatlles, pero com els bons profesionals, a la distancia sense agobiar a la nena per res. Estaba pendent del mes minim moviment o soroll al voltant de la nena , per rapidament anar a veure que pasaba. La Nina mai ho ha agrait prou, pero a sigut el seu gos de la guarda, inclus ara que esta tan vell i mig impedit encara a les nits fa la ronda a la habitacio de la Nina. Estic segur que donaria la vida per defendrela.
Cuan me vaig separar de l´Anna se que va estar al seu costat, que li va fer companyia, que le va donar consol, que va ser el seu amig incondicional. A qui sempre trobaba cuan el necesitaba.
En aquest ultim any, tots dos malalts , ell per vell i jo de cancer, ens hem pasat els dies i les nits un a cada sofa, ha sigut qui realment me ha fet sempre companyia, hem pasat nits terribles, on pensaba que era la meva ultima nit, ell estaba al meu costat. Jo li he explicat tot, li he parlat de tot, del meu dolor, del meu malestar, del meu Amor, de les meves pors, li veig demanar que aguantesim junts, que junts ens en sortiriem de tot.
Pero Deu no ho tenia previst aixi. Tinc que ingresarme , gaire be una setmana, o potser mes. Ningu se pot quedar en el Blanc, que el reculli del terra totes les vegades que cau, que son moltes. I patiria molt si caigues i se tingues que pasar hores al terra mal posat, o en una posicio dolorosa o molesta.
No hi ha un altre remei que ferli la eutanasia..
Com pots fer aixo amb el teu millor amig? Cuan parlaba en la veterinaria, semblaba que estigues contractan a un sicari perque asesines al meu company de fatigues, me he trobat tant injust, me he sentit tant traidor, es de les pitjors coses que he fet a la meva vida, me ha costat moltisim fer-ho. I evidentment no he pogut evitar plorar.. Pero el Blanc es aixi, he entrat a casa, i m´ha rebut com feia temps que no pasaba. Se habia caigut, estaba en mig del menjador, pero m´ha mirat amb una cara de alegria que feia temps que no mostraba, s´ha posat content de veurem, i no perque el anaba a recollir, cuan l´he aixecat, ha fet algo que no feia fa mesos, que es demanar caricies, miranme en la seva cara de content. Me estaba perdonan? Me estaba dien que estaba preparat per el traspas? Que ja esta cansat de no poguer correr i saltar com un boix en aquesta vida i ho vol fer al altre? Cuan somia, el veig que somia en cuan era jove i era el Rei del gossos de Terrassa. Suposo que ya deu estar cansat de viure aixi i te ganes de correr per el cel dels gossos, de trobar al Duc i marxar de correries com cuan eren joves, que marxaben junts unes bones estones com dos xulets de barri. A saber que feien, pero tornaben esgotats.
Si, penso que me ha dit que estaba preparat per marxar. Ojala me donguesin a mi aquesta oportunitat, que cuan arribes el moment de que ja no val la pena seguir, pogues despedirme i posar punt i final.
Blanc gracies per tots aquets anys de amistat, fidelitat, compromis i al final de companyia mutua. No se el que trigare, pero te anire a buscar i sortirem junts a paseijar per un vulguis.
Fins sempre amig meu.

Editat al endema de la seva mort:

El Blanc a mort, metre jo l´acariciaba i l´Anna li feia petons, ja estaba dormit i no s´ha adonat de res. No hem paratt fins que ha deixat de respirar. Pero si ha sentit res, ha sigut carinyo.. Ojala ens deixesin morir aixi..
El meu germa Ruben i jo, l´hem portat a la finca de la familia, esta enterrat al costat del Duc, el seu company de correries i del Nord, un gos que tambe va ser maravellos. Tambe hi han uns altres. Me agrada pensar que els seus esperits corren lliurement, fan les coses que fan els gosos cuan son amigs, correr, barallarse mig en serio, mig en broma. paisejar cercan aventures, etc..
Segurament no es aixi, pero me deixa la conciencia mes tranquila. Els tenim per pur egoisme, ens ho donen tot, perque depenen de nosaltres, el mejar, el beure, la casa, la salud, sense nosaltres no viurien, i a cambi tenim, amistat incondicional, algo de lo mes preat del mon. Si, som egoistes al tenir gosos i per aixo cuan moren volem que tinguin esperit i que siguin feliços sense nosaltres..